De quatre potes

Som molts els periodistes aficionats a la comunicació política i a les seves noves formes. Ja sigui perquè es tracta d'una disciplina no tinguda gaire en compte o perquè simplement malgrat tot encara estem interessats en la política com una manera de canviar les coses i mirem què fan els polítics provant de trobar frescor.

Frescor és el que devien percebre a la redacció del Patufet per publicar en portada l'èxit del vídeo ditxós. O les primàries d'un partit que segons el que diuen les enquestes serà substituït per un altre de nou. O els banys de masses de l'alcalde exercint ja de cap de llista i no de càrrec electe. O les habilitats comunicadores de la transversalitat per dir que no, que no pactaran, però no perquè ells no ho vulguin. O les declaracions oportunistes dels de sempre.

Mentrestant, la victòria sindical de Manu d'Emte, cinc mesos a l'atur per defensar els drets dels seus companys; la reivindicació encara vigent de l'anella verda sencera per part de les entitats en defensa del territori; les retallades en pensions, en sanitat i en ensenyament; els actes en motiu del dia de la dona treballadora; la protesta contra la subvenció a l'acte de la nit empresarial; els desnonaments diaris a moltes famílies; o ja no dir les presses que té l'equip de govern per acabar d'endollar el bo i millor de coneguts, familiars i afiliats.

Però no en diem res. En defensa de la democràcia? Que la gent estigui assabentada dels partits? Som ONG's? Potser és més important una especulació sobre un pacte o un vídeo fet amb el WindowsMovieMaker que una readmissió o un desnonament? I les propostes d'aquests partits? I el periodisme d'investigació (que òbviament no es refereix a esbrinar que a tal acte de tal partit no hi va anar ningú)? I on és la crítica al que ens volen vendre que han fet durant aquests quatre anys o el que fan els companys de Barcelona ara que governen? Ens queden cada cop menys mitjans imparcials, o pel cap baix no controlats per òrgans sectorials. Des de l'equip de 'Tarragona 2011, la guerra dels mitjans' confiem en ells per no caure en aquesta bogeria que en diem manipulació mediàtica.

Parlem d'Egipte, però no del País Valencià

Avui han tancat definitivament TV3 al País Valencià. L'única cadena de televisió que emet gairebé tots els seus programes en llengua catalana sota el Sénia. D'altra banda, s'espera que la Catalunya Nord també perdi el senyal.

Als mitjans comarcals, locals, autonòmics i estatals que parlen de Tarragona i que sovint es refereixen a notícies de fora d'ella no en diuen res. Ni tan sols Tv3 hi fa un esment rellevant en els seus telenotícies del 3/24. Internet està revolucionat per aquesta injustícia antidemocràtica. Llibertat d'expressió, ahir amb Egunkaria, avui amb Tv3, demà amb la propera víctima, que podem ser qualsevol.

Comença la campanya

Ciutadanes de Tarragona, queda oberta la veda, ja podem aturar el periodisme!

L'inici de l'aventura tarragonavintiunenca en paper ha estat el senyal més evident (que molts ja esperàvem) que la campanya ja havia començat. Amb la majoria dels caps de llista definits, més o menys les candidatures confirmades (CiU, PSC, PP, ERC/Reagrupament, ICV-EUiA i CUP; quedaria per saber si... PxC? SI? C's? algun nou partit personalista com el 2007?), el hashtag #municipalstgn del Twitter i els enquestadors ja preparant els qüestionaris, els periodistes dels mitjans locals ja ens olorem les vacances. Desgraciadament, no podrem anar a les Bahames, entre d'altres coses perquè el sou dels periodistes que ens xuclem les rodes de premsa no hi arriba. El que sí que farem, tal com anunciava fa uns dies l'Observatori de Mitjans Media.cat aportant com a prova un informe amb entrevistes i anàlisis, serà ignorar el que passi al nostre voltant. Anirem de roda de premsa en roda de premsa, agafarem les declaracions que ens semblin més sucoses... propostes? Les propostes no seran noticiables, volem polèmica! Pel que fa a la diversitat d'opinió i al simple fet de la democràcia, les quotes imperaran, tant en els mitjans públics com als privats, i no per llei sinó per rutina, tot plegat a banda de l'ideari base de cada mitjà. PSC, CiU i PP a la nostra ciutat acumularan debats, entrevistes, reportatges i articles fets per persones als qui se'ls suposa formació periodística, mentre que la resta de formacions, amb o sense representació, no ocuparan ni una sola portada als rotatius o als butlletins (com a molt, i basant-se en el criteri de la representativitat, ERC -pels dos regidors- i ICV -pels diputats al Parlament-).

Creiem que aquestes properes setmanes se'ns hauria de pagar, a tots els periodistes, un plus. Un plus per fer la feina d'altres, de gabinet de comunicació. Així potser podríem fer la nostra feina, la del dia a dia, de parlar amb les entitats, amb els ciutadans, què en pensen de l'administració però també quines iniciatives duen a terme per tal de dinamitzar la ciutat o què reclamen als carrers un dia de pluja o de fred amb pancartes i crits.

Si realment vivim en un sistema democràtic, la representació votada el 2007 (fa quatre anys!) no hauria de valdre a l'hora de cobrir les notícies. Tampoc no s'haurien de bandejar totes les iniciatives ciutadanes al marge de les eleccions que tenen la desgràcia de coincidir-hi. Els mitjans públics, com a públics que són, haurien de basar la seva activitat en oferir un servei informatiu al ciutadà, i no fer difusió d'allò que ve del govern en forma d'inauguracions, passejades, etc. No som conscients del poder que tenim com a periodistes i com a mitjans de comunicació sobre l'opció escollida el dia decisiu.

Des de l'equip de 'Tarragona 2011, la guerra dels mitjans', recomanem als periodistes responsables que, si hem de cobrir una convocatòria de premsa de campanya, ho fem via Twitter (ja tenim el hashtag!), i que a canvi aprofundim en tot allò que tractem en aquests dies tan convulsos, estigui relacionat o no amb la campanya. Que la polèmica electoralista no ens enlluerni, o perdrem audiència, qualitat i dignitat com a professionals.